Indignacions (I)

            El jove, que té la mirada neta i l'empenta de la inconsciència i la voluntat irresponsable; el jove, que, naturalment, no encaixa i no entén què passa amb ell i els altres i el món; el jove, que creu en la potencialitat de la vida i que no espera res de la mort ni de cap déu; el jove, que encara no té els sentits embotits pel costum ni el cap cot ni el cul rebentat; el jove, que encara no ha rigut mai per compromís i que sent una esgarrifança davant la paraula hipocresia; el jove immadur, neòfit, poc curós, ebri de llibertat i de capacitat somniadora.

            Només aquest jove que deixaré de ser podria entrar en un monestir i preguntar per què coi llences la vida al buit de la ignorància? Tu, tancat, ens perdones, et sacrifiques. Tu et creus que déu t'ha tocat l'espatlla perquè difonguis el seu missatge arreu. I la resta, és clar, som pobres imbècils egoistes i inconscients. Però tu, no, tu saps - d'alguna manera estranya que no val la pena, i que seria superb, intentar expressar - allò que hi ha més enllà de la raó i la sensibilitat. La teva elecció ens jutja a tots. Aquest món no és prou bo per tu, esperes la gran hòstia, la galeteta eterna. Menyspreu és tot el que irradies. I ni tan sols has vist la màcula seminal que taca la teva sotana blanca.

            Et sacrifiques pels altres igual que ho fan ministres, diputats, senadors, alcaldes i la resta d'aquesta raça d'altruistes que vetllen i procuren pel bon funcionament d'aquest govern del poble. No saben res, però tenen assessors, van ben vestits, somriuen a les criatures que els escolten, són carismàtics, parlen de tot, callen quan volen, tenen sentit de l'humor i a les fotos surten ben guapots. Es deuen al partit i representen al poble. Aquest poble d'ases que imaginen i que no té res a veure amb un conjunt de persones que viuen en societat per fer-se la vida una mica més fàcil. Han de cobrar molt per no ser corruptes i mantenir el nivell de vida que, si no haguessin estat fiblats per aquest refotut amor a la humanitat, durien: residències luxoses, joies, luxe, iots de tres pisos, perfums, luxe, objectes d'art, putes de luxe, cocaïna, luxe, marisc, luxe, viatges acomodats a països invisibles... Capricis del consumidor més selecte i amb bon gust.

            El bon gust d'aquests professors d'estètica tocats per la passió de l'art contemporani. Senten tant que tot ho entenen; ells sí, que són estudiosos. Sobrevolen d'una aula a l'altra i només tenen temps per sortir a la tele (si paguen bé), per fer algun curs en alguna refotuda casa de cultura (sic.?!) i per escriure llibres tan sols aptes per a un grapadet de ments que, si bé no tant, són gairebé prou privilegiades com les seves. Ells no consumeixen, divulguen el saber i encenen la flama artística del jovent desocupat. Remouen les aparences igual que quan la jove cortesana fa veure que no ha vist el mocador que ara el jove galant, amb els ulls negats d'idolatria, li recull amb l'esperança que l'aprovin. I ella diu “tan se val la nota, cal aprendre, créixer...”, i ell contesta “tan se val la nota, cal esforçar-se i ser millor”. Però el nivell d'angoixa sofert durant els períodes d'avaluació no desapareix ni amb un cinc ni amb un sis. Potser un set anirà bé, el farà content i els pares, orgullosos de no tenir un fill del tot inútil, seguiran pagant-li la universitat pública. On el bar sempre és més a prop que la biblioteca i comprar deu cerveses molt més fàcil que trobar aquell llibre que tots hem de llegir perquè és importantíssim, ara mateix, sí, ara, ara! No l'has llegit, encara? Ets ruc?

            Però no cal tot aquest rebombori... Sempre n'hi ha que s'esforcen: capellans disposats i plens de bona voluntat, professors atents i amb bon criteri, policies servicials, bombers heroics, metges humils, periodistes rigorosos, directius treballadors, comercials honestos, banquers feliços, juristes intel·ligents, brokers amb escrúpols i polítics que reuneixen totes aquestes qualitats i moltes més que no cal, ni tan sols, esmentar. Tan se val si la merda de plàstic rugós enganxat vora la parada d'autobús no dura ni tres mesos: l'ajuntament el va posar amb tota la bona voluntat, els invidents tenen dret a ser autònoms.

            No cal tot això. No val la pena ni pensar-hi perquè els tertulians i els escriptors famosos ja ens ofereixen un ventall prou ampli d'opinions ben raonades expressades amb estil. No t'hi esforcis, gaudeix de l'oci que has comprat venen la teva salut a preu de saldo. Vota, dóna sang, fes-te voluntari, ajuda una velleta a creuar el carrer, fes feliç als pares, sigues bon amic, treballa, compra, dorm, treballa, compra, fes una donació aquí i allà, dorm o fes com si dormissis. I, si després de tot això, el món encara no ha canviat... què hi farem, no és culpa teva... tu ja has posat el teu granet de sorra i tens dret, com tothom, a ser feliç. Sigues feliç, sobretot, intenta ser feliç. Menja, dorm i toca un pit o una cuixa que sempre n'hi ha que van més despistats que tu. Sigues més feliç que el teu veí, comprat un cotxe més potent que ell, una tele més gran, una rentadora més moderna, un mòbil que t'hi cagues, roba més atrevida, viatja més lluny, consumeix més cultura que ell i que ningú (tan se val per què t'agrada o per què no: vols un got d'aigua?).

            Qualsevol podria escriure, cada dia mil vegades, una diatriba tan o més sofisticada que aquesta. Tot és qüestió d'estil, l'estil és el missatge buit que tots ens podem permetre. L'honor, una vella glòria sense importància. Daurem-nos la píndola i siguem feliços perquè no cal. No cal entrar al parlament amb una bossa d'esport plena d'armes i rebentar el cap a tots aquells que mai entendran res.